A mitjans dels anys setanta la Societat d’Autopistes del Sud-est de França va encarregar al Taller d’Arquitectura Ricardo Bofill la creació d’un monument a la frontera entre Espanya i França. Aquest encàrrec no era específic ni definit, sinó més aviat una idea vaga i ambiciosa, que representava un repte per a explorar noves propostes i experiències. L’objectiu era dissenyar un projecte que contribuís a humanitzar les Autopistes del Sud-est, en resposta a la monotonia de quilòmetres interminables d’asfalt i formigó. Era la primera obra de Bofill a Franca.
El Taller d’Arquitectura va acceptar amb entusiasme aquest projecte, basant-se en estudis teòrics i pràctics relacionats amb els problemes de desenvolupament de la forma a gran escala. La intervenció, en estar fos d’un context urbà, podia tenir un impacte decisiu en el paisatge. Era necessari, per tant, dissenyar considerant un àmbit geogràfic el més ampli possible.
L’autopista va ser construïda per a facilitar la comunicació entre els dos països i per al trànsit de persones. Catalunya sempre ha estat un espai d’intercanvi i trànsit. La cultura catalana s’ha distingit per la seva capacitat per a assimilar idees i corrents externs. Amb la visió dels Pirineus com a eix integrador del territori català, l’equip va centrar la seva recerca en la forma i el disseny del paisatge. En principi van pensar en un passeig elevat i majestuós de més d’un quilòmetre de longitud, però era una proposta massa ambiciosa. Finalment, van presentar el disseny de la piràmide que Autopistes del Sud-est va acceptar.
La grandària i el volum de la piràmide, de 80 metres d’altura i una base quadrada de 100 metres, s’expliquen per la quantitat de terra extreta per a la construcció de la carretera. En lloc d’usar-la per a emplenar les valls dels voltants, el Taller d’Arquitectura va proposar que la terra extreta es transportés a la ubicació destinada al projecte.
Només passar la frontera entre Catalunya i França, al terme municipal d’El Pertús a la Catalunya Nord, podem veure una piràmide truncada, amb falses perspectives i un jardí francès clàssic, amb unes escales llargues que acaben en un edifici de tons vermellosos, que van batejar com a Piràmide de Bofill, en el que l’arquitecte barceloní va voler fer un homenatge al seu país, amb les quatre barres de la senyera que volen simbolitzar la cooperació internacional i la fraternitat entre els dos països.
